Pol Serrano. Barcelona
Quan Internet va
començar, els diaris digitals hi van veure un mitjà més on difondre el seu producte
mediàtic. Internet era quelcom nou i els mitjans tampoc veien perquè no haurien
d’oferir contingut gratuït a la xarxa. Llavors era una manera de prestigiar-se,
i al final reportava més vendes als quioscos. Amb el boom del totxo a Espanya,
els mitjans tenien la publicitat que volien, i llavors tampoc els importava
oferir continguts gratuïts. El manà de les subvencions fluïa i els anunciants
generosos. Tanmateix, ha estat quan la crisi a colpejat fort, que les
constructores, bancs i altres publicitants han deixat d’anunciar-se i això ha
fet que les redaccions s’hagin redimensionat, i que alguns mitjans hagin optat
pel contingut premium.
Teníem uns lluitadors de sumo que hem hagut d’adaptar a corredors de maratons. A això se li ha d’ajuntar que el periodisme pateix una crisi de credibilitat, que la gent està acostumada a que la informació sigui gratuïta i el immobilisme que afecta la societat llatina, amb una gran aversió als canvis. Tot això fa que els ciutadans (sobretot joves) no comprin paper i que s’informin via Internet. Fa que es compri menys premsa degut a que “jo ja no em crec res del que diuen els diaris”. I per altre banda les capçaleres, engreixades per la subvenció, no tinguin massa interès en moure’s cap a altres alternatives. Només cal veure el New York Times, que ja té (dades del 2012) mig milió de subscriptors online.
Teníem uns lluitadors de sumo que hem hagut d’adaptar a corredors de maratons. A això se li ha d’ajuntar que el periodisme pateix una crisi de credibilitat, que la gent està acostumada a que la informació sigui gratuïta i el immobilisme que afecta la societat llatina, amb una gran aversió als canvis. Tot això fa que els ciutadans (sobretot joves) no comprin paper i que s’informin via Internet. Fa que es compri menys premsa degut a que “jo ja no em crec res del que diuen els diaris”. I per altre banda les capçaleres, engreixades per la subvenció, no tinguin massa interès en moure’s cap a altres alternatives. Només cal veure el New York Times, que ja té (dades del 2012) mig milió de subscriptors online.
En el moment
actual, es prima més la taula de surf que no pas el transatlàntic; la taula de
surf és més manejable i permet sortir de l’aigua tant bon punt desapareixen les
onades. En canvi el transatlàntic requereix molt de manteniment i consumeix
grans quantitats de combustible. El transatlàntic és equivalent a grans
despeses estructurals i elevats salaris (molt subvencionats). En canvi, la
taula de surf és la filosofia Start up:
Fail fast move on, and learn from your mistakes. Transatlàntic vs. Surf. És la flux
generation.
Bé, no passen a
paper, tenen també paper. Penso que és perquè obren opcions per rebre
nous ingressos i fidelitzar al client. El principal fonament del negoci, però, és
el mitjà digital.
El paper està
morint? Morir és un verb molt fort. Diguem que hi ha un canvi de model de negoci. Però vaja, sí, almenys això diu David Gonzàlez, en una conferència
pronunciada a ESADE. Ell afirma que “No té sentit comprar alguna cosa per
informar-se d’un fet que va passar ahir. Davant la immediatesa que ofereix
Internet, la premsa escrita en suport paper està condemnada a desaparèixer”. I
ja està.
No hay comentarios:
Publicar un comentario