Vox Populi sobre Periodismo
Pol Serrano. Barcelona
Ens trobem tots a la Rambla. Són la una en punt. Després
del ritual de la signatura ens disgreguem tots a buscar gent, a destriar entre
la massa persones que responguin una qüestió simple i senzilla: Què en pensa
dels periodistes i del periodisme?
Grans i menudes
respostes han florit de les ments pensívoles dels entrevistats. Alguns
positius, negatius, d’altres comencen a volar en el sideral món de les idees.
Què en pensa dels periodistes i del periodisme?
Ens trobem el cas
de Robert Poquito, un noi Holandès que ens explica que normalment els
periodistes volen arrossegar –o manipular- l’opinió publica cap a la seva
direcció, i normalment aquesta direcció és l’esquerra. “they want to push the
opinion of the people in a determinate direction, which normaly is the left
one”.
No pensa així
Manolo Martínez Gómez, un d’aquells entranyables avis que gasta els matins
assegut als bancs de la Rambla. L’home
nat a la província d’Albacete, fa setanta anys que viu a Barcelona, i afirma
amb contundència: “Hay chicos estupendos! Hay periodistas cojonudos, otros que dicen muchas tonterias y eso, pero los hay
muchos buenos!” Tanmateix no tot és bo “...Hombre, hay de todo, como en la viña
del señor. Hay personas honestas y otras que no lo son”. Finalment, ens confessa que és tot un fan de
Luis del Olmo.
I aquesta és
l’opinió que ens serveix de transició a el que fins ara ha estat un passatge
més aviat bucòlic en quant al periodisme.
Entrevistem a José
Antonio Efemenia, el barman del conegut i famós bar Boadas. Situat al carrer tallers de la Rambla. Ens acompanya assentada
a la barra una avia que entre calada i calada del ducados va rient de les preguntes i respostes. Entre glop i glop
del còctel va afegint els seus punts de vista. No hi ha dubte que la senyora
ens va assaonar l’estada.
La primera
resposta, contundent, quasi com una plantofada a la cara: “¿el periodismo? Me
parece un oficio como cualquier otro...”.
Més endavant,
l’home es pregunta de manera retòrica:
-Pero los periodistas de la prensa rosa, son de verdad periodistas?
-Tienen el título. –li responem-
-Pero tener un título no significa ser un buen periodista, decir la verdad
y tu opinión sea cuál sea es ser un buen periodista. Tú puedes ser electricista
y ser un mal electricista –i acaba sentenciant- un periodista actúa como periodista
y no como un vendedor de crecepelo.
Seguidament, fem un
canvi d’ambients i passem del barroc Boadas
a la fashion Mc’s. Una botiga de roba urban,
d’estil gangsta. La música rap ens acompanya.
Ens atén en Martín
Piñeiro de Souza. Un tast de la bilis que llancen alguns sobre segons quins
periodistes.
“Me gusta el
informativo y el deportivo”. I el senyor Piñeiro no es fa de pregar. No li hem
d’estirar la llengua, ja que continua dient: “Pero la prensa rosa como que me
da igual un poco. Como si esplotan, basicamente”. Li preguntem si li és igual o
realment els hi té una mica de tírria. La resposta, cristal·lina: “No lo miro.
Y seguro que si lo mirase dos dias seguidos tendria ganas de matarlos a todos.
Creo que es una forma penosísima de ganarse la vida”. I puntualitza tot
rematant: “Ir allí viendo lo que hace otro... Como, ¿sabes? Tu tienes tanto,
pues te saco un poco de lo que tienes. Y así vivo yo. No creo que sea honrado”.
Tot caminant pel
carrer Tallers, trobem a una venedora de joies fetes a mà. La dona, Sónia
Mediavilla, de Bilbao, és potser de les més filosòfiques que ens hem trobat.
Ens implica –pel boc gros- periodisme amb política “a ver, el periodismo va
relacionado con la política, i a mí la política no me gusta”. Seguidament ho
enllaça –per variar- amb la premsa rosa. “...Son unos impresentables. Ganarse la vida de esa manera, es fatal. Pero hay
veces que piensas y si eres periodista, y debes elegir entre escribir notas de
prensa como un matao o ganar pasta en
la prensa rosa, pues lo entiendo. Yo también lo elegiría”.
També pensa que els
periodistes son putxinel·lis de les grans corporacions, ja que afirma que: “no me fio demasiado de los periodistas porque están
manipulados todos. Todos deben hacer caso de las grandes empresas y de los
políticos, por parte de la izquierda y la derecha. Al final son todos iguales”. I acaba donant-nos una solució: “tendría que haber una revolución y que acabaran con todos”.
Més endavant,
enfilem cap a la
Universitat de Barcelona, en concret la facultat de Geografia
i Història. Coneguda per ser de les més Soviètiques de les facultats de
Barcelona. L’ambient és mogut, sostingut en una permanentment ebullició: alumnes
amunt, avall. L’ambient és també polític, només entrar, ja ens trobem una
paradeta amb propaganda política: grup d’”anti-capitalistes i eco-socialistes”
veiem. No ho dubtem i els entrevistem.
El cap de la
paradeta es diu Aitor Zanini. Nascut a Brazil i estudiant de Filosofia. El més
contundent de tots amb diferència. En té una opinió molt baixa: “Penso que son
tots uns venuts”. Ens relaciona el poder que tenen els grans mitjans de
comunicació amb la independència del periodisme, diu que son dos fets que van
en una direcció contrària. Segons Zanini, “un mal periodista és aquell que
segueix la línia política del mitjà on treballa i ven el seu treball en funció
de la línia política del mitjà”. Segons ell, el periodista ha de “retratar el
que passa al carrer”.
Ens en cita un cas
que pel que sembla per ell és la gran bestia negra: Pilar Rahola: la titlla de
reaccionaria, dretana encoberta i repulsivament sionista. No compleix el que ha
de fer el periodista que és “ensenyar la realitat de manera imparcial”.
Després li
preguntem per Enric Durán, aquell noi que va estafar diferents Caixes
d’Estalvis, i amb els diners va finançar un pamflet que es deia Crisi. En el
pamflet esgrimia amb un to de denuncia tota la trama de poders que hi ha hagut
en l’actual recessió. Per tant, segons la seva lògica hauria de ser un mitjà
independent, ja que està apartat de qualsevol grup de comunicació. Ens respon
que tampoc, i entra en el terreny personal “Jo amb l’enric hi tinc moltes
diferències, sobretot polítiques” i ho acaba dient “l’Enric Durán és un nen de
casa bona”. Finalment, ens recomana mitjans “independents de debò” com per
exemple “kaosenlared.net” que segons ells son mitjans alternatius que, reitera
“retraten bé la realitat social”.
En una línea no
tant radical –almenys en les maneres-, trobem un professor a l’ascensor de la
facultat: Josea Abiñoa. Doctor d’història de la música.
I aquí hi ha una
altre resposta lapidària “Ui! Fatal, fatal fatal!”. Òbviament li demanem explicacions
i ens respon que “Els historiadors ens dediquem a estudiar els fets històrics i
els periodistes a inventar-los!” i sentencia: “Van en contra de la nostra
professió”. I perquè? “Be, perquè entre altres coses la feina de periodista vol
dir omplir diaris, revistes... i quan no n’hi ha, la informació s’inventa”.
Quan apel·lem als
fets positius del periodisme ens diu, condescendent “Home, jo entenc que és la
seva feina”.
Titlla la professió
de poc rigorosa, i acaba la conversa disculpant-se “Ho sento eh”.
I finalment, la
vuitena entrevista, la fem a Albert Casals. És un noi paralític, i tenyit amb
un blau elèctric que enlluerna. És un noi que destil·la tranquil·litat i
sinceritat pels quatre costats. Nat a Catalunya, i famós al mateix país.
Casals, va començar a viatjar per el món amb només 14 anys, i fins a dia
d’avui, que continua. Ha escrit un llibre sobre les seves aventures, i
seguidament Albert Om el va convidar al seu programa.
Fins ara, la
resposta més sincera, Casals afirma que: “primerament, he de dir que no
llegeixo massa els diaris ni miro massa la tele,
per tant la meva resposta no estarà massa fonamentada”. Després matisa, i
afirma com molts altres casos de més amunt: “és lo típic, hi ha un control, però
no son els periodistes els qui et volen amagar informació, son els qui estan darrere
les cortines els qui decideixen el què publicar i el què no”. Li demanem que
parli de la -polèmica- premsa rosa “es una xorrada,
però vaja com el futbol, també ho és. Ara, si tu t’ho passes be així, endavant.
A mi no m’han fet mal”. I s’acaba lamentant “al final, el periodista de carrer
es un mandao”
Per fer una
conclusió ràpida, direm que no hem posat absolutament tot el que ens han dit
els entrevistats. La realitat és que hem voleiat nosaltres també amb els
entrevistats reconduint les converses cap a llocs inesperats. Del periodisme a
la reencarnació. Del periodisme al gintònic. I un llarg etcètera de diferents
casos. Ens ha apassionat la feina realitzada a peu de carrer, ens ha semblat
completament estimulant canviar la rutina de la classe i baixar a fer de
periodista.
